Creativitat. Immersió al present per entrar en acció

Creativitat. Immersió al present per entrar en acció

Quan sentim la paraula Creativitat sovint ho vinculem a qualsevol cosa o persona relacionada amb les arts, la pintura, l’escultura, la música… I segurament no anem errats, doncs la dedicació a aquestes matèries necessiten una bona dosi de creativitat. Però… per què ho deixem com a una exclusiva d’aquests camps? La creativitat és, en realitat, quelcom inherent a nosaltres, a la nostra existència. En quan que existim som creatius. Julia Cámeron, al seu llibre El camino del Artista, diu:

“…la creatividad es como la sangre: así como la sangre es un elemento del cuerpo físico y no algo que uno haya inventado, la creatividad es un elemento del cuerpo espiritual, y no algo que haya que inventar…”

Tot allò que fem dia a dia és creat per nosaltres. És en tot cas quan apareix el concepte “temps” (dia a dia, demà, cada setmana, l’any que ve, etc.) quan comencem a posar en dubte la nostra creativitat. Per tant, el primer pas per poder viure una vida creativa és recordar-nos constantment que nosaltres creem cada moment. I sí, és veritat que d’entrada algú em podria dir que no podem decidir que faci sol, o que plogui, o que s’aturi el temps, etc. En tot cas, davant de tot això que jo sento fora del meu abast, jo puc decidir com viure-ho. Puc crear el meu dia. Puc resoldre la situació que se’m presenta creant la resposta més favorable per a aquest moment. Osho en el seu llibre Creatividad, la defineix com Acció en contraposició de l’Activitat, i diu:

“…Acuérdate de dos palabras: una es “acción”, la otra es “actividad”. Acción no es actividad; actividad no es acción. Sus naturalezas son diametralmente opuestas. Acción es cuando la situación lo exige y tú actúas, respondes. Actividad es cuando la situación no tiene importancia, no es una respuesta; estás tan inquieto en tu interior que la situación es sólo una excusa para ser activo. … La acción es momento a momento, espontánea; la actividad está cargada de pasado. No es la respuesta al momento presente, sino que está rezumando la intranquilidad que has estado cargando desde el pasado hasta el presente…”

Us hi fixeu? torna a sortir l’element “temps”: …la actividad está cargada de pasado. No es la respuesta al momento presente… El present és la clau per a obrir els canals de la nostra creativitat. I què és allò que ens manté al passat, o fins i tot en el futur, impedint que creem respostes pel present i des del present? Al meu entendre és la ment, el pensament. Utilitzar la ment com una eina més en el nostre fer i desfer de cada dia, seria la finalitat si després, és clar, la deixéssim descansar. Igual que relaxem la musculatura després de sortir a córrer o seiem al sofà quan arribem a casa cansats. Però… estem segurs que deixem descansar la nostra ment? Eckhart Tolle, al seu llibre El Poder del Ahora ens parla d’aquest pensament compulsiu que ens impedeix que relaxem la ment, definint-ho com una addicció:

“…El pensamiento compulsivo es, en realidad, una adicción. …¿Por qué somos adictos al pensamiento? Porque estáis identificados con él, lo que significa que deriváis vuestro sentido de identidad del contenido y de la actividad de vuestra mente. Porque creéis que si dejaseis de pensar, dejaríais de ser. A medida que uno crece, va formándose una imagen mental de sí mismo basada en su condicionamiento personal y cultural. A este yo fantasma lo llamamos ego. El ego es tu actividad mental y sólo puede funcionar mediante el pensamiento constante. El término ego tiene distinto significado según se trate de una persona u otra, pero cuando lo uso aquí me refiero al falso yo, creado por una identificación inconsciente con la mente. Para el ego, el momento presente apenas existe. Sólo considera importantes el pasado y el futuro. Esta inversión total de la verdad explica por qué, en la “modalidad ego”, la mente es tan disfuncional. Siempre está tratando de mantener el pasado vivo, porque, ¿quien serias sin él? Y se proyecta constantemente hacia el futuro para asegurarse la supervivencia y buscar en él una sensación de liberación o satisfacción. Dice: “Algún día, cuando haya ocurrido esto, lo otro, o lo de más allá, estaré bien, en paz, seré feliz”. Incluso cuando parece que el ego está en el presente, no ve el presente: lo percibe equivocadamente porque lo mira con los ojos del pasado. O reduce el presente a ser un medio para un fin, un fin que siempre reside en el futuro proyectado por la mente. Observa tu mente y comprobarás que funciona así. El momento presente contiene la clave de la liberación, pero no puedes encontrar el momento presente mientras seas tu mente…”

Per tant, el segon pas que hauríem de fer per viure una vida creativa és deixar descansar la nostra ment. Observar els nostres pensaments i anar reconeixent de mica en mica, com ens enganxem a la ment de forma inconscient, compulsiva o inclòs podríem dir de forma addictiva.

Dit així sembla molt senzill fer-ho, i en canvi és veritat que fàcilment caiem una vegada i una altre al domini dels nostres pensaments. La meditació, les arts, l’esport i tot allò que ens convida a l’esbarjo són tècniques que més enllà del que aprenem amb elles, ens ensenyen a estar presents i així desconnectar aquesta ment dominant. Perquè, com ja hem dit abans, és des del present que podem obrir els canals de la nostra creativitat.

Betty Edward, al seu llibre Dibujar con el lado derecho del cerebro, ens dona una teoria interessant de com hem arribat a aquesta hegemonia de la ment en detriment de la nostra creativitat. Ens parla del domini de l’hemisferi Esquerre del nostre cervell, en detriment de l’hemisferi Dret que, tot i ser un hemisferi especialitzat en absorbir un tipus de coneixement específic, l’hemisferi Esquerre o l’ús que se n’ha fet a la nostra societat occidental, no deixa espai al nostre hemisferi Dret; que seria segons diu, el que ens permet entrar en contacte amb el present, en definitiva connectar amb la nostra creativitat:

“… En los cerebros de animales, los dos hemisferios son esencialmente iguales o simétricos en sus funciones. Sin embargo, los hemisferios cerebrales humanos presentan una asimetría funcional. El efecto externo más aparente de esta asimetría es el predominio del uso de una mano sobre el de la otra. Durante el último siglo y medio, los científicos han sabido que la función del lenguaje y las capacidades relacionadas con el lenguaje están localizadas -en la mayoría de las personas- en el hemisferio izquierdo. …El lenguaje y la palabra están estrechamente ligados con el pensamiento razonado y con las otras funciones mentales elevadas que distinguen al hombre de las demás criaturas, y por ello los científicos del siglo XIX consideraron que el hemisferio izquierdo era el dominante, y el derecho el subordinado. La opinión general, que prevaleció hasta hace muy poco, era que la mitad derecha del cerebro estaba menos avanzada, menos evolucionada que la mitad izquierda; una especie de gemelo de inferior capacidad, dirigido y mantenido por el hemisferio izquierdo, el verbal…”

Actualment, les investigacions sobre el cervell humà han evolucionat molt i existeixen noves teories sobre el funcionament específic dels seus hemisferis, Joe Dispenza ens en parla en un article on presentava el seu primer llibre Desarrolla tu Cerebro:

“…Antes se creía que la parte derecha del cerebro es la parte emocional o sentimental, el lado creativo, y la izquierda, la racional o lógica. Pero de hecho, el lado derecho del cerebro es el responsable de procesar la novedad cognitiva, las nuevas ideas que, cuando ya están memorizadas, cuando se convierten en familiares, pasan al lado izquierdo del cerebro. Es lo que conocemos como rutina cognitiva…”

Si bé, seguir parlant d’hemisferi esquerra i d’hemisferi dret potser no és del tot exacte, donat que les noves investigacions apunten que les localitzacions de les formes de coneixement dins del cervell son més complexes; aquesta distinció sí que ens ajuda a explicar les dues formes de coneixement reconegudes dins del nostre cervell.

1) El coneixement lineal o adquirit (hemisferi Esquerre) o Manas, dins la filosofia Vedanta. És la capacitat del cervell de moure i combinar la informació emmagatzemada. Ja sigui informació adquirida per herència (ADN), per experiència pròpia o per l’experiència d’altres persones, des de les èpoques més remotes fins a l’actualitat més recent, recollit en llibres, conferències, cursos, etc., perquè m’ho han dit o per qualsevol altre medi. En tot cas son les combinacions que soc capaç de crear amb tota la matèria mental, experiència i memòria que ja tinc. L’excés de moviment de la informació i el reforç d’un record crea hàbits de conducta, que a la llarga crea una resposta condicionada. Sigui com sigui, a la societat occidental, és com estem més habituats a utilitzar el coneixement.

2) El coneixement nascut de la meva pròpia experiència conegut també com coneixement espaial o visual (hemisferi Dret), allò que jo creo des de l’Aquí i Ara, des del present, donant resposta a la situació que se’m presenta. Amb els coneixements que tinc fins Ara i que les circumstàncies presents em permeten aplicar.

Al meu entendre, la creativitat sorgeix de crear la nostra pròpia experiència, quan utilitzem preferentment l’hemisferi dret. L’hemisferi esquerra ens ha donat l’avenç, ens dona les eines, però si només apliquem les eines apreses sense crear la nostra pròpia experiència, el que fem esdevé activitat, i no pas acció, com hauria de ser per respondre realment a cada situació present. La paradoxa és que quan em situo des del present per donar una resposta creativa a qualsevol nova situació, les eines adquirides al llarg de la meva vida, és a dir, tot allò que ja he après fins ara (i que segons Joe Dispenza està emmagatzemat al nostre hemisferi esquerre), esdevé en el moment que ho necessito, en el meu present per donar la meva resposta creativa. És a dir, no es tracta tant d’inhabilitar un hemisferi o un altre, sinó de permetre l’accés al coneixement més especialitzat d’una o l’altre forma, entenent que sempre intervindran els dos coneixements, però un d’ells serà el que determinarà el tipus de resposta.

Jorge Bucay, al seu llibre El camino de la autodependencia, ens diu:

“… Conformarme sólo con la libertad de pensamiento conduce a no tener el espacio en el cual vivir mi vida. Sería como armar un mundo virtual de infinitos “como si” computados y programados. Un mundo de fantasías sin sorpresas con el propio intelecto como protagonista. Un “mundo feliz”, como el de Huxley, absolutamente previsible y tedioso. Un obra de teatro con infinitos ensayos pero nunca estrenada. La libertad de pensar es muy importante, pero no ganamos nada si no somos capaces de hacer algo con lo que pensamos, si no podemos convertirlo en acción, aunque sea una pequeña acción para nosotros mismos. La acción, en cambio, puede cambiar nuestra inserción en el mundo, puede sorprendernos con lo imprevisto y, a su vez, terminar modificando lo que pensamos…”

Podríem dir doncs que el ser creatius, és també una qüestió d’actitud. Si jo poso consciència en l’actitud amb la que afronto les situacions que se’m presenten, puc veure si hi estic responent de forma espontània i creativa, creant nous recursos; o si per el contrari, estic aplicant allò que ja conec, de forma rutinària. Jo considero que les dues formules són vàlides, si hi poso consciència, és clar.

¿I què m’impedeix posar-hi consciència? Al meu entendre, l’auto responsabilitat. Per trobar el nostre ésser creatiu, és important també fer-nos responsables d’allò que creem; és a dir, responsabilitzar-nos de les decisions que prenem, de les actituds i accions que duem a terme: Responsabilitzar-me d’allò que faig …o no faig; d’allò que dic …o no dic; responsabilitzar-me d’allò que responc …o no responc; d’allò que decideixo canviar …o d’allò que decideixo no canviar, etc.

Sovint ens hem allunyat del nostre ésser creatiu només perquè ens és més còmode deixar que decideixin els altres, o fer el que ja està establert sense plantejar-nos res més. Altres vegades, simplement, hem estat més pendents de mantenir una imatge de nosaltres mateixos que de ser nosaltres mateixos. Inconscientment ens instal·lem en una rutina que sense adonar-nos-en ens xucla gran part de la nostra energia vital, perquè en realitat no estem donant resposta a les nostres inquietuds, no estem donant resposta a les situacions que se’ns presenten.

Per reprendre aquesta auto responsabilitat que freqüentment hem oblidat o em deixat en mans dels altres, sovint ens és necessari fer un exercici d’auto estima i auto valoració i, valorar i estimar allò que fem, allò que creem, en quan que és l’expressió de nosaltres mateixos.

Prendre consciència i experiència de les conseqüències, siguin aquestes les que siguin, dels nostres actes i continuar creant. Des del present. Amb amor per allò que fem.

Podríem dir que ser creatiu és un acte d’amor. Un acte d’amor que comença inevitablement, per nosaltres mateixos.

 

“Creativitat. Immersió al present per entrar en acció” per Helena Portella Bergés.

Deixa un comentari

Close Menu
×
×

Cart